Gran Paradiso (4.061 m). Alps italians. 29 de juliol - 1 d'agost de 2.010.
CRÒNICA DE L'ASCENSIÓ AL GRAN PARADISO
L’ascensió...
Feia fred, estàvem sota zero i eren si fa no fa les 5 del matí.
Haviem creuat bona part de França el dia anterior tot dormint en un hotel a peu de carretera on hauríem dormit. Vam continuar el viatge i un cop creuat el túnel del Montblanc vam anar per una estreta carretera a ‘Pont’ (Valsavarenche, Vall d’Aosta, Itàlia).
Haviem ascendit els 800 m de desnivell que hi ha al refudi Vittorio Enmanuelle Sera. L’alerç dels Alps (Larix Decidua) era l’arbre dominant fins que sols hi ha herba i pedra, més amunt la neu i el gel.
Ens trobàvem a l’inici de l’ascensió al pic de “Gran Paradiso“, un quatre mil dels alps (4067) ideal per inciar-se. Les motxilles pesaven força i la llum de la lluna es ajudava a anar pel camí, el qual travessava una zona rocallosa plena de pedres. Ens movem de nit tot resseguint les llumetes del davant. L’aire és pur.
Arribarem a on començava la neu ja tot començant a albirar-se els primers raigs de sol, i allà es fèren les operacions rituals alpines: tothom amb arnesos, mosquetons, grampons i encordats, dues cordades: el trio Carles- David-Òscar i el duet Sergi-Josep Mª. Un xic d’endarreriment doncs en Carles anà a can Felip-
Érem persones diferents i de fet també muntanyencs força diferents.
En Carles és un muntanyenc que s’entossudeix totalment quan té un objectiu al cap (Vignemale, Neouville, Puigmal cara Nord, etc) i no s’atura fins fer el pic del qual s’ha enamorat. De figura breu i pas lleuger no hi ha ascensió que hi falti. L’incombustible Carles té un espèrit d’isard a dins: quan més alt, millor; quanta més muntanyes, millor.
El Sergi és un muntanyenc amb experiència i tècnica. Com jo mateix, està un pèl gras. Això fa que el ritme de l’ascensió que fa sigui constant, de forma que es controla en tot moment les pulsacions del cor. Quan passa d’un cert nombre, descansa uns segons. Després continua.
En Sergi representa un nou gènere de català: el català super-emprenyat! Donaria les comunitats paràsites d’Andalusia i Extremadura al Marroc. No subvencionaria a la Catalunya Nord si això fos necessari per afegir-la al futur d’estat Català. No havia pensat mai en aixó però si més no trobo dignes d’estudi les seves propostes. Hauré d’estudiar-les més a fons.
En David és l’esportista per excel·lència: fa muntanya, atletisme, futbol, bascket,.... de tot i bé excepte el karate i la natació (suposo) etc. De fet és una persona dinàmica, sempre ha de fer coses, és un adicte total a l’esport. Això fa que la condició física seva sigui excepcionalment bona. Bon paio i pal de paller de l’AEP. Malgrat tot s’entossudeix a criticar el Gran ex-President del Barça Laporta.
Déu meu!, quin poc sentit d’Estat tenen els Catalans: en Laporta és odiat arreu per ser un Català desacomplexat, que diu el que pensa i no el que agrada escoltar, que va al gra i no al peix al cove, la qual cosa fa que els grans poders fàctics locals (per no parlar del la caverna, de la grumete mediàtica) l’ataquin a mort. Algun dia en David comprendrà el seu, gran, infinit i incommensurable error. Espero que sigui ben aviat però ho dubto.
L’Òscar és cunyat ve de part del David. Més nouvingut darrerament a la muntanya. Canta cançons dels “zapadores” per la qual cosa dedueixo que s’ho va passar molt bé fent la mili, com en ‘llomicida’ .Amic de la gresca, no passa per alt cap presència femenina dels voltants.
Jo sóc el Josep Maria, gran amic dels paisatges forestals i dels arbres. Voldria plantar 1000 arbres més a Planoles si pogués. Sóc radicalment independentista (que no independista radical) i tinc un munt de defectes producte de la meva condició humana.
Un cop estigué tot preparat començà l’atac. Ens endinsarem a la glacera tot seguint la traça clara existent. Les primeres rampes eren fortes tot fent tziga-tzaga i guanyant alçada. Superat quest primer escull el pendent es suavitza. S’entra en un llarg i sostingut pendent. De tant en tant creuem un tros on el gel en apareix, de vegades és una lleu fissura. Uns seracs magnífics queden a l’esquerra.
La primera cordada va per davant. Jo segueixo els passos del Sergi. Sovint s’atura uns segons, lentament reinicia el pas. De sobte sento:
- Josep Mª, no trepitgis la corda!
I responc:
- Cony!
Em desperto dels meus pensaments i aixeco el grampó. La pala final és davant nostre, ja es veu el cim. Les darreres passes són dures. Superem una esquerda molt marcada que hi ha abans del cim. No sento cap mena de “mal d’alçada” o similar: sóc l’únic que no ha pres res, ni ibuprofè ni paracetamol. Ni tant sols ratafia.
L’avantcim és una espècie de collet estret on a una banda hi han les neus endurides i l’altre, acornisada, el buit absolut. El lloc és petit i congestionat per les cordades que han fet el cim. En trec els grampons i la corda i grimpo una mica. Veig la Madonna i intueixo el pas aeri final. Reculo i torno cap el coll, on un iaio que va per sobre de les seves possibilitats em cau a sobre. Per sort no m’ha passat res.
No fem el pas de la Madonna per què és força aeri i hauriem d’esperar molt.
La baixada se’m fa molt llarga, és aleshores, a la baixada quan el muntanyenc s’adona del que acaba de fer i del que es perden la resta de mortals pels quals lamento amb tota la caritat cristiana que tinc no poder compartir les meves meravelloses sensacions, les que separen el muntanyenc de l’home urbà, la presó de la llibertat.
Baixo amb l’estelada, M’estic emocionant, els punys es tanquen i la meva cara té ratlles blaves, ja no sóc el Josep Mª; sóc en Bruce Wallace a Braveheart. Malauradament el meu baixar és lent i poc adient.
La muntanya és llibertat, és vida, tornem als nostres orígens ancestrals i sortim dels “ecosistemes” artificials que hem creat amb el nostre entorn urbà, la manca de problemes a la feina, les hipoteques, les discussions inútils. Tot això és de la Terra Baixa mentre que la muntanya és la Terra Alta, on el companyerisme i els horitzons oberts s’amplien.
S’acaba la neu i comencen les pedres, començo a estar un pèl trinxat, el camí se’m fa incòmode, recorda la igrnonimiosa baixada dels Portillones, a l’Aneto. Quan vinguis amb nosaltres i esbufeguis a la muntanya i maleeixes l’excursió i estiguis trinxat, el diable riu: ha, ha ,ha! Però jo també ric perquè m’apropo al refugi on m’espera la cervesa.
Arribem, ens dutxem, reposem tot bevent una cerveses Moretti de ¾ de litre. Estem cansats però feliços. Ems hem pegat una bona pallissa i hem fet el cim! L’any que ve tornarem: Monte Rosa, Montblanc, potser l’Elbrus.
L’endemà baixem fins el cotxe, amb visita llampec a Chamonix inclosa on veurem el blanc majestuós del Montblanc i unes quantes hores de cotxe fins a casa.
(1) En “llomicida”: és un “mig amic” que tinc. El nick lli ve de que sempre que convidava els seus amics a menjar hi havia llom de porc. Pateig “militis”, trastorn caracteritzat per la repetició continua de relats i anècdotes de la mili: furiels, cabos i cantines arreu. Crec que això ha fet que part dels seus amics (de fet tots menys jo) que conec l’evitin; de fet jo sóc l’únic que l’escolta ............ i a mi m’agraden força aqueixos relats. Gran boletaire fa poc va superar un càncer a la cama i ara ha retrobat la vida quotidiana doncs està a la recerca de feina.
Les anècdotes
1) La noia que prenia el sol.
Veiérem una noia rossa de pell envermellida pel sol, cames arrodonides i mirada salvatge. Prenia el sol amb roba interior a una teulada del refugi amb forma d’hangar. Tenia tres pírcings al melic i fumava alguna cigarreta de tant en tant. Treballava al refugi però nosaltres preferíem la seva visió anterior, tot prenent el sol, talment com la fruita prohibida.
El cas és que li vaig dir si venien cigarretes soltes i em digué: no!
Com que volia fumar una cigarreta com fos vaig anar l’endemà a a la barra del bar i li dic.:
- Sé que tens tabac; t’he vist fumar mentre prenies el sol. Et compro una cigarreta. Digue’m el preu.
Somrigué tímidament i me la donà. No volgué cobrar res. Era una mena de cigarreta llarga i mentolada. Me la vaig fumar amb el sabor de victòria als llavis. Havia superat al meu company Òscar amb gran i diàfana claredat. El diagnosi fou precís: “elballof”
2) Les inoportunes “cagaleres”: en Carles a l’inici de la glacera i jo en tres ocasions: baixant la glacera, arribant al refugi i l’endemà al baixar a Pont.....pista!
Hi havia una vegada els muntanyencs de l’AEP. Vam anar al Pirineu i als Alps, i arreu vam fer un munt de cimals. Des del majestuós Vignemale a l’alpí Gran Paradiso tot passant pel Puigmal, els noms dels quals no oblidarem mai.
Tot temps passarà i la gent ens oblidarà, però el vent us parlarà de nosaltres, dels muntanyencs de l’AEP, dels homes de la corda, arnés, piolet i grampons dels homes que feienn pujar els seus fills als cims de petits ben aviat que plantaven arbres i que organitzaven conferències.
