Travessia Vallter Canigó. 24 i 25 d'agost de 2011

DIA 24:

Doncs sí, un grupet de socis ens decidim a fer una travessa pel massís del Canigó; serà des de Vall-Ter fins a la localitat de Castell, tot passant pel refugi de Marialles, el cim de la Pica i l’Abadia de Sant Martí.

La Núria, la Mònica, el Roger l‘Anton, acompanyats pel Jaume que amb el seu auto ens hi porta, fem cap a l’estació d’esquí per, des d’allí, començar a caminar pendent amunt fins a la Portella Morens. Quin esplèndid panorama! Enrera veiem el Bastiments, el Pic de La Dona i bona part de l’Olla, per davant tenim els Plans de Coma Ermada i de Campmagre, i les valls pirinenques que s’estenen cap el Nord. Cerquem per la dreta la Roca Colom i el Pic Costabona, però no, de moment el que es veu és el Puig de La Llosa. En direcció Tramuntana voldríem albirar el massís de Canigó, però ens haurem d’esperar i fer treballar una mica més les cames.

La ruta és una mica dubtosa, però la orientació no enganya, així,doncs, que en direcció Llevant aviat arribem a veure l’objectiu de l a nostra caminada, el Canigó, que, acompanyat pel Pic de Rojà i el Tresvents ens fa de guia com una estrella.

Les Esquerdes de Rojà, amb el Vallespir a dreta i el Conflent a l’esquerra ens marquen la ruta inequívoca i ens ofereixen unes vistes magnífiques encara que els núvols no es presenten gaire participatius. Ens acostem al Coll de Roques Blanques i, seguidament, sota l’amenaça d’un cel gris atenyem el Pla Guillem, on volem trobar el refugi per dinar i protegir-nos en cas de que la nuvolada ens faci la guitza.

Després d’una bona refecció emprenem l’etapa final per avui; això és arribar-nos fins al refugi de Marialles on esperem trobar un bon acolliment. El cas és que no és, aquest, el millor dels refugis en que ens hem allotjat.

DIA 25:

A les 6 del matí sonen els despertadors i a les 7 i cinc minuts emprenem l’ascensió. Bonic camí entre boscos i rierols per començar, GR-10 fins a la Jaça de Cadí, i, més amunt els Plans de Cadí des d’on podem distingir la creu del cim i on, ja en terreny erm, comença la pujadeta de veritat; ziga-zagues, Font Nostra fresquíssima i contemplació de la xemeneia: imponent, cal afrontar-la amb seny i decisió i, així, a les 11 en punt la Núria assoleix, doblement primera, el cim de l’emblemàtic Canigó. La creu farcida de records, les abraçades, la rosassa, la concurrència, un sol esplendorós, les fotos, la ratafia, i aquells versos de Verdaguer “El Canigó és una magnòlia immensa ...”; el goig d’haver arribat i el record dels que ja no ho poden fer. Què més voleu?

Mitja hora per celebrar-ho i cal desfer camí. La xemeneia ens espera, més treballosa, ella, de baixar que de pujar. En la tornada els peus i l’estómac ens reclamen consideració, així que arribats al refugi Aragó els hi dediquem l’atenció que es mereixen. Refets, enfilem la fase final de l’expedició: una baixada “de campionat” que comença pujant des de la desviació a la Jaça de Cadí fins al Coll de Segalès tot seguint el GR, aquest trajecte ens permet la visió de la vall del riu Cadí amb el refugi a l’altra costat, i és a dalt del coll que abandonem el GR per dirigir-nos cap a l’Abadia prenent un sender a l’esquerra assenyalat amb un pal indicador. Alarma general! Diu 8:30 hores fins a Sant Martí!; No, que diu 0:30, això és una taca i sembla un 8! No pot ser! ; ni 0 ni 8. Què fem? “No patiu, en menys de tres hores hi serem” diu l’entès, així que: ”Som-hi! ; Endavant!”

A les 5:10 arribàvem a Sant Martí. Potser una mica més de tres hores des de l’ensurt, doncs el camí, molt bonic, variat i frondós demana el seu esforç pels pendents pronunciats i lliscosos que anem trobant. La Cabana Moura i l’Abric Cirerola son els referents del periple. A l’Abadia, calada en una boira que no ens permet la contemplació des del mirador, hi havia una visita guiada a les 5; per poc no hi hem arribat a temps, però potser tampoc ens hauria vingut de gust, ara, escoltar a peu dret una lliçó d’història. Resta pendent per un altre dia. A les 6 tenim el taxi a la nostra disposició a Castell.

Anton Ricart.