I tot seguit unes quantes fotos més aportades per alguns dels participants:

Crònica de l'Aneto,

per Josep Mª Casals.

Un divendres de juliol, 3 cotxes procedents de Barcelona i Terrassa enfilarem el camí de la Vall de Benasque. Benasque amunt deixàrem el cotxe per agafar el bus que ens havia de dur a La Basurta. 35 minuts de pujada i ja erem al refugi de La Renclusa.

Després d'un bon sopar servit per una noia gallega que s'ho passava força bé amb la seva feina, anàrem a dormir. Concert habitual de rònecs (‘ronquidos' en castellà) nodrit per desenes de veus més algun espontani que parlava sol. Allà em vaig preguntar què estava fent allà tot pensant en el meu enyorat llit.

Per sort, la nit als refugis és curta i a les 5 del matí esmorzavem No feia fred i el camí a seguir estava il·luminat per llumetes de gent que ja havia sortit. Sortim pujant per terreny abrupte que superem amb facilitat doncs estem frescos. Es fa de dia mentre anem guanyant alçada. On estarà el pas dels Portillones? Com sempre, no l'encertàrem a la primera. Aquest cop vam anar a petar un xic més a baix i vam fer un fàcil troç de cresta per assolir-ho.

Al coll, magnífica visió de la glacera de l'Aneto i del pic, altiu, al fons. Hi ha la neu que toca per l'època (per sort). Ja ‘gramponats' entrem en la neu tot fent la clàssica diagonal. Més endavant però, hi ha una extensa àrea de roques sense neu. Alguns intenten seguir amb als grampons posats, altres se'ls treuen.

Primers problemes: en Sergi no pot continuar, té rampes. Ens esperarà a la baixada. Entre que estic amb ell i que m'he posat malament un grampó perdo contacte amb el grup que continua cap amunt. Ja no el retrobaré fins el cim.

Travesso tot sol la glacera per costra de gel i enfilo per terreny nevat vers Coronas. La pujada és molt fatigosa i hi ha gent aturada arreu que respira pesadament, però …muntanya pura!

Arribo a dalt. La gent del grup ja ha fet el Pas de Mahoma. Tot i que és una mariconada, jo estic força cansat i dubto. Quan me n'adono i estic a punt de llençar-me ja volen baixar. Torno doncs sense fer el Pas víctima de meva la poca ambició, tant típica dels catalans, sumits darrerament en la mediocritat política absoluta.

Abans de baixar, arriba en Sergi. S'ha recuperat de la ‘pàjara' i fent un esforç encomiable ha fet l'avantcim. D'això se'n diu esperit de muntanya.

Pujar per tornar a baixar, no hi ha qui entengui la gent que fa muntanya: he passat set, he dormit malament, m'he cansat, m'he cremat pel sol, etc.! Pujo per baixar i baixo perquè he pujat.

Llarga baixada per Coronas, on la neu està més dura i he de frenar-me és d'un cop amb el piolet. La glacera la supero per més amunt per tal d'evitar el gel. Malgrat tot, estic ja un xic cansat i he de racionar l'aigua. Cal dur 3 litres, cony!. Però és clar, tembé pesen i sempre en porto una mica menys. Arribem als Portillones on fem un petit descans.

Allà comença el tram més innoble de l'excursió.

Terra aspre, trencada, de mala petja, amb rocs que es mouen. Turment inacabable i falsa sensació de proximitat a La Renclusa. Es tracta d'una succesió infinita de petits i ridículs perills que tots junts són un perill no pas menyspreable. El terreny no aporta res, no té valor. Res a veure amb la noblesa dels gels de la glacera, el Pas o la imponent pujada a Corones. Pedres i més pedres sols.

En Sergi quasi davalla per un fort pendent, però tot queda en un ensurt. En David es fa mal amb un roc. Però qui pitjor en surt és en ‘fletxa' Domènec amb un altre relliscada i el corresponent cop amb roc a la cama que l'impedirà anar als Alps la setmana que ve.

No tornaré, però en muntanya mai no se sap. Potser si és serà per la cabana de Llosás, és a dir, pel vessant sud. Potser torni….

Homenatges:

L‘Aneto no és un cim difícil però tempoc és fàcil. Fou pujat per primer cop el 20 de juliol del 1842 per Coronas. Dies més tard, el mateix grup, integrat per 6 persones, pujà per la via destinada a ser la via normal.

És coneguda la història d'en Pierre Barrau, guia de mort en caure per una esquerda a la glacera de la Maladeta (que no pas de l'Aneto) l'11 d'agost del 1824. El seu cos fou escopit el 1931, 107 ays després, ara fa 76 anys.

També és coneguda la tràgica ascensió de la la cordada formada per en Eduard Kroger, Josep Sayó, n' Adolf Blass i el català Mossèn Jaume Oliveres, amb dos morts per llamp al Pas de Mahoma. En mossèn Jaume Oliveras pujà 30 cops a l'Aneto, la darrera amb 72 anys!!

Ara la glacera de l'Aneto s'ha reduït força, però al 2005 jo vaig intentar pujar a l'agost amb mal temps (vent i pedregada) i ja una persona havia caigut per un esquerda tot francturant-se l'espatlla. El mateix dia davallà pel gel endurit una pedra d'enormes dimensions per on haviem acabat de passar feia sols una estona. No hi havia neu, sols gel fosc endurit pels freds de les darreries d'agost.

I per fi, els integrants de l'expedició:

Carles. L'Incombustible membre i webmaster de l'AEP.

David. Cofundador de l'AEP i molt bon paio.

Xavier (el “tiet”). 59 anys i una forma física excepcional per l'edat.

Òscar. Bon paio i mooolt catxondo.

Domènec. En bon forma física aquest gran acuditarire.

Sergi. Bon pare de familia. Li agrada l'esquí de fons.

Núria. Parla català fins i tot a les tendes de Benasque.

Francesc. El conec poc tot i que hem coincidit un parell d'excursions.

Josep Maria: el qui escriu aquestes línees.