L'ascenció va començar a 1866 m. a Timpohon gate, la porta del Parc. Com a norma de l'espai protegit, l'ascensió s'ha de fer amb un permís i amb l'acompanyament d'un guia del parc. Així, l'equip el formavem l'Olga, la meva dona, en Jamilus, el nostre guia, i jo.
El primer tram puja fins al refugi de Laban Rata, a 3.261 m . I puja de valent ja que són 'només' 6 km ... d'escalas! I quins esglaons! La veritat és que aquesta és la part més dura. Això si, durant la pujada travesses una part de selva d'alçada, molt densa i plena d'endemismes i curiositats, com ara plantes carnívores, orquídies i falgueres gegantines.
Un cop al refugi pots reposar i recobrar les forces amb els menjars típics de la zona i també amb menjar occidental si o prefereixes. Val a dir que tot el necessari per donar el servei al refugi (menjar, beure, roba, gas, etc...) ho pujen els portejadors, uns autèntics superhomes, que carreguen durant tot el recorregut al preu de 2 Ringuits el kilo ( 5 ringuits= 1 euro) Impressionant!
A l'endemà ens aixequem a les 02:00 h. per iniciar l'ascens mitja hora més tard a la llum dels frontals i la lluna plena. Aviat sortim de la vegetació per trobarnos en un desert de roca amb una pendent endiablada. De mica en mica anem guanyant alçada i a les 05:40 arribem al cim més alt del Kinabalu el Low's Peak. És negra nit i esperem per veure la sortida del sol, però al cap d'una estona el fred ens obliga a iniciar el descens.
Mentre baixem surt el sol i ja s'està més bé, i mentre es fa de dia veiem tot el paissatge que hem recorregut a la foscor. També les vistes de la jungla des de dalt i el Mar de la Xina Meridional.
Arribem al refugi a les 07:10 h. Bon moment per esmorzar: ous ferrats, salsitxes, plàtan fregit, torrades i cafè amb llet.
Mig refets, reprenem el camí de baixada cap a Timpohon Gate.
I de baixada es comença a tapar i arriba el monzó: sort que malgrat ser un cim tropical hem agafat els gore-tex i les fundes de pluja per les motxilles. La baixada es fa pesada i relliscosa, sobretot pel cansament del dia abans, el poc dormir i les hores que ja portem caminant.
Però a les 11:00 h. ja hem arribat. Ens hem fotut canya i ens despatxem una mena de cacaolat calent a l'asiàtica que ens senta la mar de bé.

Enric Moreno (text i fotos)