La idea va néixer a la tardor del 2007 quan ens vàrem reunir el Xavier, l'Alfonso, J.Antonio i jo, en Ricard, per planificar el que seria una de les aventures més gratificant de les nostres vides.
L'objectiu proposat era fer, amb esquís de travessa, cims mai trepitjats per ningú; i la zona perfecta per fer-ho era el parc nacional del Sant Elías a Alaska.
El parc i reserva nacional Wrangell-Saint Elias està situat al sud d'Alaska. És el parc més gran dels Estats Units amb una extensió de 53.321 km 2 , (Catalunya només en fa 32.000 km 2 ).Conté el segon pic més alt dels Estats Units, el St. Elias de 5.489 m.
Al desembre ja teníem tota la logística preparada: bitllets d'avió de Barcelona a Anchorage, trànsfers fins a Chitina, avioneta fins a Última Thule i fins a la glacera, localització de lloguers de telèfon via satèl·lit, etc....
Només calia posar-se en bones condicions físiques per no fracassar.
El 2008 no es va mostrar molt generós amb la neu a Catalunya i la posada en forma no va ser la més adient, però el gimnàs i les caminades van fer la resta.
27/06/08 dissabte. Vol de Barcelona - Nova York; Nova York - Seattle; Seattle - Anchorage.
Sortim de Barcelona en direcció a Nova York a les 11:00h (bé eren les 12:00h ja que sortíem amb retràs). Arribem a Nova York puntuals després de 8 hores. Toca passar primer un control d'immigració, un altre de duanes i un tercer control. Per fi a les 4 de la tarda ( 10 de la nit a BCN) agafem l'avió en direcció a Seattle. El punyetero avió queda parat dues hores a la pista i sortim amb 2 hores de retard. Arribem a Seattle vint minuts abans que surti l'avió cap a Anchorage. Fem una cursa per tot l'aeroport per tal de no perdre l'avió (la terminal d'Alaska airlines és a l'altra punta). Després d' una acalorada discussió ens deixen pujar a l'avió i tres hores més tard arribem a Anchorage. Són les 00:30 del dia 28/06/08. Portem 22 hores de vol (destroyets total). Per cert, com l'avió a Anchorage l'hem agafat pels pèls, les bosses s'han quedat a Seattle i no han arribat amb nosaltres, problema greu ja que no tenim roba de recanvi ni d'abric i aquí fa fred.
Després de discutir el tema de les maletes ens diuen que demà ens les portaran al B&B.
Prenent un taxi anem al B&B a dormir unes hores. Abans, però, sopem una mica.
28/06/08 diumenge. Dia de compres a Anchorage.
Ens despertem a les 7:30 sense dormir gaire per l'efecte jet lag (estem una mica col·locats ). Després d'una dutxa anem a fer un típic esmorzar americà. Demanem ous ferrats amb bacon, salsitxes amb patates, tortites yankees, cafè i altres porqueries. Ens "fotem com tocinos" (ara entenem que la majoria dels americans siguin grossos de co...). A les 10:00 ens dirigim als magatzems REI per comprar el material de muntanya que ens falta: tendes, banderoles, estaques de neu, cuina, gas etc..
Després anem a llogar un telèfon via satèl·lit i a la tarda toca comprar el menjar. El lloc escollit es diu Cotsco, un "super-mega-hiper mercat" on tot ho venen a "mogollon" (ex.: cereals mínim 5 kg i així tot). Una vegada ho tenim tot anem a pagar i ens diuen que per comprar s'ha de ser soci. Suposo que posem cara de guiri empanat i després de parlar amb el cap (un tipus negre que sembla en Morgan Freedman), aquest s'enrotlla i ens fa socis gratis (costava 50$).
Carregats com burros busquem un taxi i anem al B&B on ho endrecem tot en caixes i ens anem a sopar al centre d'Anchorage. Per cert, durant el dia ha arribat tot l'equipatge.
Són les 12:00 i anem a dormir (portem una diarrea mental horària que fa por)
29/06/08 dilluns. Transfer Anchorage-Chitina-Ultima Thule Lodge.
A les 11 del matí ens vénen a recollir una parella d'avis amb una "fragoneta" (ranxera FORD) enorme. Son en Jhon i la Eleonor (a partir d'ara els direm els avis Dalton).
Circulem per la Glen Hwy. terra endins, passant per davant del Matanuska Glacier i els Chugiak Mountains, gaudint d'un viatge inoblidable. Aquest territori és un dels pocs llocs en què encara es pot gaudir d'un paisatge i una natura quasi verge.
Després de 6 hores de viatge i 500 km. arribem a Chitina. A l'aeroport local (un camp de patates) ens espera en Paul Claus amb una avioneta que ens portarà fins al lodge d'Últina Thule que està uns 300 km. dins del parc del St.Elias. A partir d'aquest punt els desplaçaments només són possibles amb mitjans aeris ja que no existeixen camins ni carreteres transitables.
El vol ens dóna una altra dimensió d'aquest racó del planeta. Boscos infinits, glaceres interminables, rius tranquils serpentejant per amplies valls glacials i milers de muntanyes verges que esperen que algú les trepitgi.
Després de mitja hora de vol es veu un puntet a l'horitzó, 4 casetes amb teulades vermelles i una pista d'aterratge( bé més que una pista sembla un camí de cabres).El pilot gira i ens posem de costat (acollona molt) i minuts més tard aterra amb una suavitat que riu-te'n tu dels avions a reacció.
En arribar al lodge ens acomodem en una mena de caseta de buscadors d'or, per 100$ amb dret a sopar i esmorzar. Sopem i discutim amb el pilot el lloc d'aterratge a la glacera.
30/06/08 dimarts. Vol de Ultima Thule - glacera del St. Elias (camp base 2.650m)
Després d'un esmorzar típic americà, amb tortites ous amb bacon etc., carreguem tot el material a l'avioneta i ens enlairem en direcció a la frontera amb Canadà ja que el pilot coneix una zona de la glacera on no ha estat mai ningú i es pot aterrar sense gaires problemes.
Aterrem sense incidents i una vegada descarregat el material ens acomiadem del pilot fins d'aquí 10 dies.
Veiem com s'allunya l'avioneta i es perd a l'horitzó, moment en què tot queda en absolut silenci. Ens posem mans a l'obra per tal de muntar tot el camp base al més aviat possible. L'organització es total, uns ens encarreguem de fer els lavabos i els altres de muntar les tendes individuals i la comunitària, així com la cuina i la zona de neu restringida per tal de tenir aigua sense contaminar.
Som a uns 300 km. del punt habitat més proper lluny de la civilització i a la soledat mes absoluta un pensa què sel'ha perdut en aquest indret. Hauríeu de ser aquí per tal d'entendre-ho.
Una volta de reconeixement ens porta fins una zona de seracs i esquerdes molt inestables. Donem mitja volta fins al camp base, fem el sopar i després de xerrar una mica i un xupito d'anís ens anem a dormir.
01/07/08 dimecres. Camp base - cims 2807m i 2801m
Són les 5 del matí. A fora fa vent i sembla que plou. Trec el nas per la porta i m'adono que és neu. Han caigut 10 cm. de neu i la tenda sembla un iglú. Torno a dormir i a les 7 del matí surto fora. Ja portem 20 cm de neu acumulada. Està nevant i el dia es presenta xungo.
Esmorzem i planifiquem el dia. Sembla que vulgui sortir el sol i això ens anima a moure'ns. Preparem el material i ens dirigim cap al fons de la vall per tal de fer un parell de pics. La boira deixa pas, minuts més tard, a un paisatge assolellat i fa més fàcil l'aproximació als cims. Una mica més tard assolim un dels primers objectius i mitja hora després l'altre. Una baixada memorable , per neu verge, ens condueix a la base de la glacera i d'aquí, desfent el camí de baixada (uns 4 km.) xino xano fins al camp base.
02/07/08 dijous. Camp base - cim 3.394m
Ens aixequem a les 6:30. Comença a sortir el sol. (fa una estona érem a 10 sota zero).
Esmorzem i preparem tot el material d'atac. A les 8:15 ens posem en marxa en dues cordades. S'ha de remuntar tota la vall fins al pic situat al fons de la mateixa. En arribar a la rimaia ens traiem els esquís i ens posem els crampons per pujar per un pendent de 50 graus fins el cim. A dalt el panorama és espatarrant. Veiem el Mt. Logan (5.959 m.) i el St. Elias (5.489 m.) així com tota la frontera canadenca amb la zona del Yukon i el Wrangell St. Elias national park. Després d'una sessió fotogràfica toca baixar fins la rimaia, calçar-nos els esquís i fer una baixada de uns 4 km. per neu pols fins al camp base. (no hi han paraules).
Dinem i poc més tard algú trenca el silenci amb els seus roncs mestres la resta fem el ronso fins l'hora de sopar. A les 8 de la tarda ja em sopat i toca abrigar-se ja que quan es pon el sol la temperatura baixa 10 graus de cop. Per cert, en aquesta època de l'any no hi ha nit. Unes trucades reconfortants, via satèl·lit, a casa i a dormir.
03/07/08 divendres. Camp base - cims 3.040m i 3.049m.
Són les 7 del matí i avui anirem a fer un pic situat a prop del camp base. S'han de travessar diverses rimaies molt grans (d'uns 10-20 m.d'amplada). La pujada es fa per darrera de les tendes fins a la base del cim. Aquí toca enfilar una pujada d'uns 55 graus i quan arribem a la base de la pedra deixem els esquís i grimpem fins al primer gendarme. Desprès d'una travessa curta però molt aèria assolim l'altre cim que queda just a sobre del camp base. Com el temps acompanya ens quedem gaudint del paisatge més d'una hora per posteriorment desfer el camí. Fa molta calor i quan passem per sobre del pendent més pronunciat escoltem sota els nostres peus com circula l'aigua. Accelerem tot el que podem per tal d'allunyar-nos de l'indret al més aviat possible. Minuts mes tard som al camp base i la rutina de sempre: menjar, neteja, sopar, panxing...
04/07/08 dissabte. Camp base - dia de descans.
Són les 9 del mati i aquí no es mou ningú. Avui toca descans. El dia és clar però l'altímetre marca una clara tendència a la baixa el que vol dir que arriba mal temps.
A les 11 sembla que el personal es mou. Esmorzem i aprofitem el dia per descansar, dutxar-nos, escriure, parlar per telèfon, xerrar i menjar.
05/07/08 diumenge. Camp base - dia de descans obligat pel temps
Bon dia Catalunya, són les 6. Està tot emboirat i neva feblement. Això vol dir que avui no farem res de res. Llegint el llibre de Carles Gel, el blanc infini ", he trobat una frase que resumeix tot el que fem aquí. Diu: " Què hi ha a l'interior de l'home que, des del principi del temps, l'impulsa a abandonar el benestar i la seguretat, per a posar-se en perill, per cercar coses noves, i enfrontar-se fins i tot a la mort?". Bé, jo no en sé la resposta. Suposo que fugir de la rutina i buscar-se un mateix. Són moltes hores de conversa amb un mateix; molts moments de dificultats i angoixa que fan que pensis en tot allò que tens, que has deixat lluny i que no vols perdre. Dóna temps de valorar allò que possiblement allà no hi dónes tanta importància i de l'esforç que fan perquè tu siguis aquí.
Sóc dins del sac. Fora neva i només se sent com els flocs de neu s'esclafen suaument contra la tenda.
Són moments en què un es recordar de la família i amb aquest record queda dormit plàcidament. Bona nit.
06/07/08 dilluns. Camp base - cim 3148m.
Són les 5 del matí. A fora el temps no millora neva i la boira no deixa veure res. A les deu malgrat el mal temps i la boira decidim fer un altre cim. Agafem les banderoles i els GPS i sortim glacera avall fins la base del cim. La neu està en pèssimes condicions i travessar la rimaia se'ns fa difícil ja que ens enfonsem més de mig metre. Als contraforts del cim parem a descansar i esperar una finestra de bon temps que ens permeti continuar. Una hora més tard i veient que el temps no millora decidim pujar amb unes condicions molt dures. Amb neu fins la cintura i un esforç brutal assolim el cim amb un temps que empitjora per moments.
Sortim per cames i seguint banderoles i punts de GPS tornem al camp base. Un bocata d'aspirines i a dormir.
07/07/08 dimarts. Camp base - San Fermí
Torna a nevar amb força; per tant, avui una altra jornada de descans.
Com que tenim temps i humor de sobra hem preparat el menú d'avui:
De primer: Filet de bou salvatge sobre niu de pasta fresca al tomàquet de fines herbes amb mousse de pomme de terre au creme du lait.
Postres: Guirlache au chocolat de fruits secs amb neu de xocolata a la mel de les serres d'Alaska cobert de flocs de cacao.
Cafè expresso italià amb granitzat d'anís al glaç recobert de neu caiguda a una alçada de 2650m.
Bé, hem dinat quelcom semblant a això (he dit semblant!!!!!!).
A la tarda hem intentat comunicar-nos amb Paul Claus (el pilot de l'avioneta) però ha sigut impossible.
08/07/08 dimecres. Camp base
Neva, neva i neva...
La situació és complexa ja que si no millora el temps l'avioneta no vindrà i perdrem els vols de tornada a BCN.
No ens preocupa el tema del menjar ja que portem de sobres però no ens contesten d'Última Thule.
09/07/08 dijous. Camp base - cim 3.119 m.
Són les 6:30. Hem passat una nit molt freda. Obro la porta de la tenda i Oh!, Oh!, Oh!, sorpresa s'estan obrin clarianes i la pressió atmosfèrica augmenta per moments.
Mitja hora més tard sortim en direcció al fons de la vall per fer el que serà l'últim cim. Després d'una llarga aproximació ens situem a la base del cim. Cal creuar una rimaia molt oberta i després enfilar un pendent de 50-60 graus fins al cim. El vent bufa amb força però reconforten les vistes del cims propers. Una estona més tard desfem el camí i esquiem fins al fons de la vall sobre un mantell de neu verge d'uns 30 cm.
Som al camp base i toca recollir tot el material ja que demà si tot va bé ens recollirà l'avioneta.
Obrim un parell d'ampolles de vi que teníem guardades per a l'ocasió i celebrem l'èxit assolit durant tots aquest dies. Set cims inèdits, quatre companys fabulosos i una experiència única.
10/07/08 divendres. Camp base - Ultima Thule - Chitina - Anchorage
Fa un dia radiant. Recollim tot el camp base i esperem sentir l'avioneta en qualsevol moment.
Mitja hora més tard apareix pel fons de la vall l'avioneta que ens portarà fins a Última Thule. Aquí ens espera una bona dutxa i una sauna que ens deixa com nous.
A les cinc de la tarda ens enlairem en direcció a Chitina on ens esperen els avis Dalton (els de la fragoneta) que ens portaran fins a Anchorage.
Arribem al B&B a les 12 de la nit. Descarreguem tot i a dormir.
11/07/08 dissabte. Anchorage
Tornem a la civilització (quin fàstic). Avui toca tornar el telèfon via satèl·lit, fer les compres pertinents per la família i sopar en un bon restaurant. L'avió no surt fins les 12 de la nit; per tant; tenim tot el dia per en davant.
12/07/08 diumenge. Anchorage - Seattle - Nova York - Barcelona
Agafem l'avió a Anchorage i desprès de veure sortir el sol dues vegades el mateix dia (cosa curiosa) arribem a Barcelona a les 9:30 hores del matí. Rebuda emocionant de les nostres respectives famílies (ens enyoràvem molt). Això s'ha acabat, fins aviat
Pròleg: Després de la Matagalls-Montserrat van haver-hi dos caminades nocturnes que no vaig fer. El cap de setmana del 4-5 d'octubre és va fer la Trenkakames de 93 quilòmetres. El següent cap de setmana va fer-se la Rasos de Peguera-Manresa de 79 quilòmetres. Aquesta última no és tan dura i té menys desnivell però en totes dues la nit es fa molt llarga i com només em faltaven 5 punts doncs me les vaig saltar. L'última marxa de la Copa serà com cada any "La marxa del Garraf" de 45 quilòmetres. Malauradament el proper 9-11 no podré anar-hi, per tant, ja s'ha acabat la meva Copa.
La Marxassa, 15ª edició:
04:00 del matí, camp de futbol del Terrassa. Ens trobem tres amics de la universitat: en Xavi Pérez (soci de l'AEP), en David Vallmitjana (president de l'AEP) i jo mateix. Arribem a Mataró a les 05:10h i, després de donar una bona volta, acabem aparcant al Passeig Marítim. Ens apropem caminant a l' ermita de Sant Simó d'on surt l'autocar en direcció a Sant Martí del Montseny. A l'autocar ens donen el dorsal i ens posem en marxa. Arribem al punt de sortida 5 minuts abans d'aquesta (07.00h).
Baixem, encara de nit, per un corriol que aviat es transforma en pista forestal fins a arribar a una urbanització. A partir d'aquí s'inicia la pujada fins el punt més alt de la caminada (Centre d'informació Font Martina) on està situat el primer control. En Xavi i en David hi arriben a les 08:50h, 5 minuts abans d'un servidor doncs han començat a pujar a un ritme infernal que no he pogut seguir. Han fet aquest tram de pujada (els primers 11 km) a un ritme de 6 km/h, tot i haver-los advertit que anàvem massa ràpid i que podríem acabar-ho pagant al final, però aquests nois fan maratons i estan forts com uns roures!
El següent control és a Sant Celoni (quilòmetre 25,5), en aquest tros predomina la baixada i hem trotat molt, potser massa. Hi hem arribat a les 10.55h, amb un sensacional ritme de 6,5 km/h, tot i haver-nos saltat alguna senyal i fer una mica més de volta de l'esperada. Poc abans d'arribar, però, en Xavi s'ha començat a trobar malament i després de deixar el control no ho ha vist clar i ha tornat enrere. Els símptomes del seu malestar eren els mateixos que a la Núria-Queralt del 2005: vòmits i mal de panxa. Hem quedat que ens esperaria a l'arribada i hem continuat el nostre camí.
Amb tot això i el fet que ara el camí torna a ser de pujada, el nostre ritme ha baixat i s'ens han unit en Jordi i en Lluís. Amb ells aconseguim recuperar el ritme. Arribem al tercer control (km 34) a les 12:40h , just segons la previsió que portava. (igual que en l'anterior control). Després el camí continua pujant per tornar a fer una baixada llarga per pista forestal que permet córrer si les cames aguanten, no és el nostre cas, les cames ja no estan per gaires històries. A Vallgorguina (Km 43) on hi ha control-avituallament hi hem arribat a les 14:08h. L'avituallament és probablement el millor i més complert de la Copa: amanida de primer, entrepà generós de botifarra de segon i per postres: iogurt i fruita, amb taules i cadires per poder menjar assegut i porró de vi inclòs: Fantàstic!!. No hem menjat l'entrepà perquè volem fer bon temps, ve la pujada cap al Santuari del Corredor i cal encarar-la amb l'estómac en condicions. És la més forta de la caminada, el pendent és costerut i el sol al migdia escalfa, és, sens dubte, la part més dura de la marxa.
Una vegada assolit el cinquè control (km 48,6) ens anima molt el fet que ja només ens queden 15 quilòmetres de baixada. Tots dos estem molt garratibats però mantenim el pas per poder fer una bona marca i ho aconseguim arribant a les 17:50h a punt final de la caminada. Potser hem anat massa ràpid i en pagarem les conseqüències els propers dies. Segurament si haguéssim caminat els últims 15 quilòmetres, hauríem acabat en millors condicions i sobre el temps que havia previst: 11:30h.
A l'arribada ens trobem en Xavi. Poc després d'haver abandonat, de retorn al segon control, s'ha trobat un participant de la marxa metge i li ha diagnosticat deshidratació. El tractament ha consistit en descansar uns minuts tot bevent molt a poc a poc 1 litre d'aigua. S'ha recuperat completament i des del control, els de l'organització, el porten cap a Mataró.
Epíleg: Quatre xifres que resumeixen la Copa Catalana de Caminades de Resistència. L'edició del 2008 ha tingut 18 marxes que sumen un total de 1.189 quilòmetres i més de 50.000 metres de desnivell acumulat. La puntuació màxima assolible era de 211 punts. Per ser considerat campió a nivell individual calia fer-ne un mínim de 139, és a dir, la part proporcional a 12 caminades. Després de cada caminada surt la classificació general a nivell individual i per entitats excursionistes a la web de la federació. Aquest any el número de campions (participants amb un mínim de 139 punts) superarà el centenar, cosa que indica l'alt nivell de participació que s'incrementa any rere any.
La meva copa en xifres: 13 marxes (10 diürnes i 3 nocturnes), 800 quilòmetres, 46.752 metres de desnivell (amb una mitjana del 5,8%), més de 179 hores caminant per aconseguir un total de 145 punts. Aquí no hi compta la Navàs-Navàs, en la qual vaig abandonar per la pluja i el fang. Aquesta ha estat la meva segona Copa a nivell individual (l'anterior, el 2003) que és suma a la del 2004 per entitats excursionistes (Centre Excursionista Parets). Aquesta any estava més en forma i l'he gaudit més doncs al 2003 va ser un autèntic calvari, on vaig portar el cos al límit en més d'una ocasió.
Jordi Candela per aeplanoles.org
20/21-09-2008 XXIXa Matagalls-Montserrat
La MM és la més popular de totes les marxes. Anys enrera l'havia intentat, sense èxit, vàries vegades fins que al 2001 vaig assolir el repte amb un temps de 20,5 hores aproximadament. Vaig acabar baldat i tot just acabar vaig decidir tornar-hi l'any següent. Llavors vaig aconseguir rebaixar la marca en, més o menys, dues hores, i vaig acabar més sencer. El 2002 va ser quan em vaig assabentar de l'existència de la CCCR i com ja estava a mitges, vaig proposar-me-la com a objectiu pel 2003. El 2003 vaig entrenar molt i la meva plusmarca va tornar a caure: 17 hores amb 36 minuts. Vaig conèixer moltes caminades noves i vaig decidir passar-me a les caminades diürnes, doncs em costa molt passar la nit sencera despert.
Aquest any, en un principi, havia decidit no fer-la per varis motius: Massa gent, ja l'ha fet vàries vegades, la nit és llarga a aquestes alçades de setembre, però a l'haver abandonat a la Marxa Romànica de Navàs degut a la pluja i el fang doncs em vaig trobar amb la necessitat de recuperar aquells punts. No fos que després punxés en alguna caminada. Un cop assumit el fet d'haver-hi d'anar, l'objectiu va ser clar: rebaixar el meu millor temps.
No faré una crònica de l'estil habitual, la MM és molt popular i coneguda. Amb tanta gent acabés veient de tot: aquell que hi va amb sandàlies, els que no estan inscrits però la fan igual, els que abans del quilòmetre 20 ja se'n tornen cap enrere per abandonar, els que ja baixen corrent a la baixada d'Aiguafreda (i en són molts, jo tinc la teoria que alguns al final acaben pagant aquest inici tant trepidant). En fi, se'n veuen de tots colors i és que amb tanta gent ja sé sap. Aquest any van tancar les inscripcions tres setmanes abans de la data prevista perquè sembla ser que ja havien arribat a 3.000 inscrits.
L'organització va millorant any rera any, ja fa uns anys que donen hora de sortida i no has de fer hores de cua per sortir com abans. La senyalització també ha millorat, a part de l'habitual bona senyalització en pintura, aquest any també han posat cartells en punts conflictius. La veritat és que organitzar una caminada amb tanta gent és una gesta increïble, i ho fan molt bé. Si volen continuar millorant aprofito per donar algunes idees:
• Una mica més de transparència: Anunciar amb antelació el dia que s'obre la inscripció, el número de places que hi haurà i un seguiment periòdic del progrés de les inscripcions.
• En l'avituallament del quilòmetre 58,7 estaria bé que hi hagués donuts sencers. Aquest any però no vaig sentir l'afegitó d'altres anys: "Només agafeu-ne un que n'hi ha d'haver per tots". Espero que els que van passar després es poguessin avituallar correctament.
• Caldria mirar de posar algun tipus de mesura dissuasiva a la gent que no ha pagat la inscripció: causen un perjudici econòmic a l'organització (que segurament deu repercutir amb l'increment d'un petit percentatge del preu de la inscripció) i causen un perjudici a la resta de marxadors perquè als trams amb corriols és difícil que cadascú pugui anar al seu ritme i com més gent hi ha més efecte acordió és fa. Suposo que no es pot impedir que la gent la faci sense estar inscrit però si no se'ls dóna avituallament, els obligarà a portar el menjar a sobre i això farà pensar-s'ho a més d'un. Una opció seria donar la cartolina que es sella amb una corda per portar penjada al coll i que la gent la portés en un lloc visible per poder avituallar-se. Podria tenir algun dibuix fluorescent que s'identifiqués fàcilment a la nit.
Respecte a la meva MM, doncs vaig incorporar tres novetats respecte a altres caminades que em van anar força bé:
• A part de l'habitual frontal vaig portar una llanterna de mà a la qual vaig recórrer en algun moment que vaig necessitar enfocar alguna cosa (en certs moments de la nit hi va haver una mica de boirina i va anar genial perquè la llum del frontal quedava molt difuminada).
• Portava un fullet amb tots els temps i els ritmes previstos per tots els controls i també per l'avituallament de Sant Llorenç. Va bé per marcar els ritmes. Aquesta és una tècnica que utilitza el Jesús, company amb qui vaig fer la Copa del 2003
• Vaig recórrer per primer cop a begudes energètiques per anar ben despert a la nit i que no decaigués el ritme per aquest motiu. Va ser un èxit però em vaig passar, la tercera dosi va sobrar i després d'haver fet la MM no vaig poder dormir de cap manera fins passades força hores.
El temps: 15 hores i 31 minuts, amb una mitjana de 5,375 quilòmetres/hora. I sense córrer gaire, només a les baixades que estaven en bon estat (pista forestal o bé asfalt) i a partir del control 6 (ja a Matadepera)
Jordi Candela per AEPlanoles.org
18a
Travessa Núria - Queralt /
Associació de Muntanyencs Berguedans / 94 km
Dissabte 5 juliol, 16:30 hores, Ermita de Sant Gil, Núria.
Es dóna la sortida i 593 marxadors inicien la marxa més
dura de Catalunya amb la novetat que aquest any l'han allargat fins
a Berga.
El primer quilòmetre és d'ascens per després
planejar durant uns 7 quilòmetres i tornar a baixar per sota
la cota de 2.000 metres d'inici a Núria, per a trobar aproximadament
al quilòmetre 10 el primer control, tot just a l'inici de
la pujada cap al Pas dels Lladres. Per a molts, és la pujada
més exigent d'aquesta travessa, més de 500 metres de
desnivell pel mig del prat en tan sols 3 quilòmetres. Al primer
control arribo entre els últims doncs m'ho agafo amb molta
calma, a la pujada cap al Pas dels Lladres, però, agafo un
bon ritme i la faig d'una sola tirada tot guanyant moltes posicions.
Una vegada passat el Pas dels Lladres s'inicia el descens d'uns
700 metres de desnivell, 15 quilòmetres de baixada cap a la
Collada de Tosses on trobem el segon control i primer avituallament.
En Joan Miquel, l'excursionista fotògraf que segueix pràcticament
totes les caminades de la Copa i fa reportatges fotogràfics
que penja a la web de Picasa, és sorprèn de veurem
perquè m'ha acompanyat fins a l'alçada de Fontalba
i considera que he accelerat força.
Ara es fa un tros per carretera (direcció la Molina) fins
a apropar-nos a la pista forestal que ens portarà cap a les
pistes d'esquí de la Molina, superem un coll i després
ve una forta baixada (sembla una pista d'esquí) per tornar
a pujar cap al Coll de Pal. Abans del Coll de Pal trobem el control
número 3 (quilòmetre 34 a quasi 2.000 metres d'altitud).
Després del control hi ha un bon tros de boira però no
molt densa i afortunadament la senyalització és correcta
i al cap de pocs quilòmetres trobem la carretera que tot davallant
ens portarà cap a una pista forestal i cap al Refugi el Rebost
(control 4, avituallament 2, quilòmetre 40,5. són les
00:35h). Estem a la baixada més llarga de la NQ, on descendim
durant 10 quilòmetres una mica més 1.000 de desnivell.
Fins ara el meu ritme de 5 quilòmetres/hora ha estat remarcable
i el primer sorprès en sóc jo. Malauradament, però,
passat aquest control el camí no és tan bo, ja no estic
tan fresc i la nit em comença a pesar, em costa veure les
senyals i deixo que m'atrapi un grup de marxadors. El grup és
de tres persones i ja havíem coincidit a la carretera de després
del Coll de Pal, a partir d'ara anirem retrobant-nos i fent junts
alguns trossos fins al final.
Un cop acabada la baixada, trobem el control 5, quilòmetre
45 (cruïlla de Grèixer), a partir d'aquest punt l'organització es
compromet a portar a Berga els qui abandonin. Tot seguit una forta
pujada, de 500 metres de desnivell, el camí és força
bo i permet fer-la a bon ritme. Això és la NQ: pujar
500 metres de desnivell, per tornar-los a baixar i un cop baix, tornem-hi
que no ha estat res. Aquí no hi ha gaire mitges tintes: o
puges o baixes. M'esperava que el riu "Els Empedrats" dugués
més aigua i que hauria de ficar el peu dins però la
veritat és que han deixat unes pedres estratègicament
col·locades que permeten no mullar-te.
Un cop finalitzada la baixada trobem el control 6, avituallament
3, quilòmetre 55, Can Cerdanyola. Punt on vaig abandonar el
2005 i on aquest any ja estava baixant el ritme de forma considerable.
Passat el control, tornem a pujar i cada vegada costa més.
Aquesta vegada són més de 400 metres de desnivell dividits
en tres trams fins el coll d'Escriga. El primer amb una pendent correcte,
el segon molt exigent i el tercer torna a suavitzar-se tot fent esses
pel mig del bosc. La notícia bona és que al final d'aquesta
pujada ja ha sortit el sol. Els següents 5 quilòmetres
són un petit puja-baixa passant per Gisclareny, i amb una
vista espectacular del Pedraforca.
Un cop travessat el coll de Llúria, baixem durant 2 quilòmetres
fins a arribar al Control 7, Molí de Cal Ferrer, quart avituallament,
quilòmetre 65, 1.000 metres d'altitud. Fins aquí he
tingut molta cura en avituallar-me i beure adequadament però a
partir d'aquí m'entra una espècie d'obsessió malaltissa
d'anar ràpid que em porta a fer ben ràpid els avituallaments
i a no "perdre el temps" en omplir la "camel-bag". Una mala política,
sens dubte. Passat el control torna a haver-hi una pujada, gens exigent,
però he hagut de parar a avituallar-me i beure (afortunadament
porto reserves d'aigua i forces barretes energètiques). Segurament és
fruit del cansament però no seguint un protocol d'avituallament
s'hi perd més que no s'hi guanya. M'he recuperat completament
d'aquest ensurt però m'ha costat una bona estona tornar agafar
el ritme. La NQ és tan exigent que és fàcil
agafar un "defalliment" i tot que en algun moment he sentit que les
forces flaquejaven no he defallit, segurament perquè les pujades
que quedaven ja no eren tan exigents.
Un cop passat l'ensurt, continuo fins el control 8 (quilòmetre
73, Camí de la Soleia), però a mig camí hi ha
una font que em sembla que ha posat allà algun àngel
caigut del cel. Després es segueix fins el coll de Fumanya
i es torna a fer un tros de carretera asfaltada pel costat d'unes
mines a cel obert, per després deixar l'asfalt i arribar al
Collet de Mercadal (control 9, quilòmetre 79, avituallament
5). Ja només resten 15 quilòmetres, la majoria de baixada,
però les forces ja no acompanyen i cada vegada costa més
continuar. Continuem durant 8 llargs quilòmetres fins arribar
al control número 10. Un quilòmetre de baixada molt
suau i l'última pujada, són només dos quilòmetres
però en semblen molts més, noto que em queden poques
forces però la pujada no ha de ser gaire llarga. Al final
de la pujada estic al quilòmetre 90 i només resten
4 quilòmetres de baixada, però a aquestes alçades
de la caminada ja no es pot ni amb les baixades, els genolls comencen
a estar fatigats i el ritme es fa més lent. A les 13:30 aproximadament
arribo a Queralt, aproximadament 1 hora 30 minuts abans que l'any
2003 però aquesta vegada encara no s'ha acabat i cal baixar
fins a Berga. Arribo a les 14:08. Al final un total de 21 hores i
38 minuts.
En aquesta edició han acabat 445 marxadors, aproximadament
el 75% dels que van prendre la sortida. He arribat en el lloc 331é,
cosa que indica l'alt nivell de molts dels participants.
Dissabte 14-06-2008 IIa Marxa de Cap de Rec: Una Marxa en tres actes
Acte I: Bellesa il·limitada
06.00h Refugi Cap de Rec (Lles). Es donava la sortida i 346 marxadors començàvem a caminar encarant, ràpidament, la baixada cap a Viliella. Abans d'arribar-hi, les vistes de la serra del Cadí eren impressionants, el sol encara molt avall li donava una coloració rogenca absolutament espectacular, amb el fons de la vall embromada.
Al poble de pedra de Viliella hi havia el primer control/avituallament, amb coca i xocolata desfeta. Després, començava la pujada per la Vall de la Llosa de 1.100 metres de desnivell, al principi per pista forestal resseguint la vora d'un riu, com gran part de la caminada. La gent estava fresca i el ritme era elevat. A mitja pujada es trobava el control/avituallament de Xuïxirà, per continuar pujant cap al Port de Vallcibera. Aquest port té una alçada de quasi 2.600 metres, similar al Port de Perafita. Ambdós ports eren els dos punts més alts de la marxa, en els quals hi havia força clapes de neu, sobretot en la banda obaga.
Una vegada passat el Port, començarem la baixada cap al Refugi Estany de l'Illa, on hi havia un altre control/avituallament. Els voluntaris de l'organització van haver de pujar l'avituallament a l'esquena. Això també passava al Refugi de Perafita. Realment, l'organització era excel·lent i mobilitzà una quantitat impressionant de voluntaris pels Pirineus. Tot just passar el refugi encara s'havien de trepitjar més clapes de neu però aviat van deixar d'haver-n'hi i ens endinsarem a la Vall del Madriu (Andorra), una altra vegada amb el riu al costat. Tocava 11,5 quilometres de descens fins la Font de la Closa, on es trobava el quart control/avituallament.
Acte II: Duresa sense fronteres
Una vegada superat el control continuava la baixada pel mig del bosc fins arribar a una carretera que seguirem un bon tros, també baixant, fins tornar a endinsar-nos a la muntanya, aquest cop iniciant la pujada més llarga de la Copa. En total 1.300 metres de pujada continua, vaig iniciar l'ascens a les 13:00h i vaig tardar 3 hores i 15 minuts. El primer tram és va fer molt llarg, la pujada pel mig del bosc era contínua, sense ni un descans i amb una bona pendent. Una vegada arribats al Refugi de Perafita (on hi havia el cinquè control/avituallament) el pendent es suavitzava una mica i ja s'havien complert les dues terceres parts de l'ascensió. Més a munt, a prop del Port de Perafita, tornava a haver-hi força clapes de neu a la cara nord.
Acte III: N'hi ha que neixen estrellats
Faltaven uns 15 quilòmetres de baixada. Tot just després de passar el coll de Perafita la baixada era amb molta pendent però aquesta de seguida es suavitzava i s'arribava de seguida al control/avituallament situat al Refugi Estanys de la Pera. Els membres del control avisaven de que calia vigilar no agafar la pista situada a uns metres passat el refugi. Aquest any havien canviat l'itinerari per no fer tanta pista, el resultat va ser 2,5 quilometres més i més desnivell, doncs baixaves per sota del nivell del Refugi del Cap de Rec i tot just abans d'arribar-hi havies de remuntar. No era una pujada gaire forta però les cames ja estaven molt castigades i es feia molt dur.
Així que et feien passar pel mig del bosc per una zona plena de torberes i amb tot el que havia plogut aquesta primavera calia vigilar de no ficar el peu enmig del fang. Total que vaig arribar a un punt que estava ple de fang de color negre, no veia molt clar per on passar perquè a banda i banda estava ple d'arbustos i vaig decidir passar pel mig. Vaig pensar que amb la gran quantitat de fang que havia trepitjat aquest any ja no vindria d'una mica més, però , sorpresa: el peu esquerre, al fer la passa, s'enfonsà enmig d'aquella aigua de color indescriptible fins un pam per sobre del genoll. L'espant va ser considerable però afortunadament i possiblement gràcies als pals vaig aconseguir mantenir l'equilibri i vaig poder sortir-ne sense fer-me mal. El forat havia quedat completament amagat per l'aigua que havia agafat el color negre de la terra i s'havia vist emplenat per fullaraca que amagava el perill.
Després d'aquest ensurt considerable vaig continuar fins al control/avituallament del Fornell. Tot just passar el control hi havia un riu, i m'hi vaig ficar per rentar-me la cama. El Julián i la parella de nois d'Andorra que ara m'acompanyaven s'avançaren una mica i vaig haver d'augmentar el ritme per atrapar-los, passant pel costat d'un conjunt de branques que havien tallat i abandonat pel terra. Quan estava passant per sobre d'elles el tensor de la bota dreta se m'enganxà i va quedar travat en un curiosa posició: els braços, fermament recolzats pels bastons telescòpics pel davant; pel mig recolzat pel peu esquerre i per darrera el peu dret completament estirat cap enrera, sense poder-me moure ni cap endavant, ni cap enrera. Afortunadament no va passar d'un ensurt i els pals em salvaren per segona vegada d'una bona castanya. Als companys els vaig fer la broma de que estava "gafat".
Sens dubte no era el meu dia, però encara no havia acabat. A l'inici de la pujada final cap al refugi, se m'enganxà un dels pals i em va sortir del topall. Els intents d'arreglar-lo fracassaren estrepitosament i el resultat fou de bastó trencat. Feia bastants anys que tenia els bastons i m'havien acompanyat a moltes marxes i travesses, ara per no anar descompensat n'hauré de comprar un parell de nous.
Els cent metres finals els vaig fer corrent més per pura enrabiada que per un altra cosa. Malgrat tot ja estic esperant que arribi la tercera edició d'aquesta marxa tan dura i alhora tan maca.
Epíleg: En Mark Spencer continua fent de les seves
Al refugi hi havia servei de dutxa, cosa que sempre s'agraeix després d'una marxa. Vaig entrar a la dutxa i quan vaig obrir l'aixeta em caigué el comandament al terra, vaig ajupir-me (no penseu malament que és una dutxa individual) i al aixecar-me... un bon cop de cap.
Ara hi ha unes setmanes de descans i el primer cap de setmana de juliol vindrà la marxa més dura de Catalunya: La mítica Núria-Queralt
Jordi Candela per a www.aeplanoles.org
8-VI-08.5ª Marxa de Resistència "7 cims"
06:30 Parc de les Dous (Torrelles de Foix) s'inicià la 5ª Marxa de Resistència "7 cims" essent el primer any que entra en la Copa.
La caminada s'ha desplaçat cap al juny, doncs el calendari de la Copa al maig està completament cobert per altres marxes. Només començar ens enfilem per una pista forestal direcció al Clapí Vell. Poc després de començar un company en dona la tarja plastificada amb el lema "Per un Copa més segura" que molts ja portem i que immediatament em penjo de la ronyonera.
Aquesta caminada circular pel Penedès puja 7 cims de no gaire altura. El punt més alt no arriba als 1.000 metres de desnivell sobre el mar però és un continu puja-baixa. Els cims en ordre de la caminada són: Clapí Vell, Puig de l'Àliga, Montmell, Montagut, Formigosa, Solanes i Cabrera. En total 59,6 km i 4.912 metres de desnivell acumulat que suposa un remarcable 8,2% de desnivell.
L'organització que va ser excel·lent, va destacar pel fet que els controls i els avituallaments líquids i sòlids sovint no coincidien amb els controls, però com aquests també tenien aigua i menudalla al final és com si haguessin muntat 11 avituallaments. A més, la caminada estava molt ben marcada i al final hi havia servei de dutxa.
El diumenge va ser un dia fresquet t i mig ennuvolat, va caure un ruixat de mitja horeta al migdia de forta intensitat amb una bona estona de calamarsa. Vam tenir molta sort amb el temps que va fer perquè amb la calor pròpia d'aquestes dates ho hauríem passat força malament.
El número de participants estava limitat a 300 persones, això va fer que assidus de la Copa que van descuidar-se, finalment no van poder inscriure's. Aquest any s'ha d'estar atent amb les inscripcions doncs no és la primera vegada que passa que la demanda supera l'oferta. L'èxit de la Copa sobrepassa les capacitats d'alguns organitzadors.
El ritme va ser força elevat en general i durant tota la estona vaig anar acompanyat: la major part de la caminada amb l'Antoni i l'Encarna però alguns trossos, vaig fer-los amb altres marxadors. Vaig arribar a les 19:05h (cosa que va suposar una mitja de 4,8 km/h) amb les cames una mica fatigades però amb la satisfacció d'haver fet i haver gaudit d'una caminada nova per a mi.
Per acabar vull destacar que la nova "Ultratrail" anomenada "La Tramuntana" ( http://www.utlatramuntana.com/ ) que s'havia de fer el cap de setmana del 14-15 de juny ha sigut aplaçada per la gran quantitat de neu. El comunicat del comitè organitzador diu textualment: " Considerando que las condiciones del recorrido no permiten garantizar la seguridad del participante y acogiéndonos a lo estipulado en el reglamento, " la Tramuntana" queda aplazada a una fecha posterior (...)". Des d' aquesta petita aportació que faig en aquesta web vull felicitar als organitzadors d'aquesta marxa per la decisió que han pres. A la Copa el tema de la seguretat ha generat polèmica aquesta edició. Esperem que en el futur s'evitin situacions viscudes que haurien sigut molt fàcilment evitables amb una mica de seny. Aquest any em serà impossible participar en "La Tramuntana" però potser l'any vinent hi podré anar, espero que l'edició d'enguany es pugui celebrar i sigui un èxit.
Jordi Candela per a www.planoles.org
01-06-2008 XII Reus-Prades-Reus: Per fi una caminata sense pluja :-)
Reus 06:30h
La caminada va començar amb un emotiu minut de silenci en record del company mort a la Travessa del Montseny
També hi havia molts marxadors que portaven un adhesiu amb un llaç negre i amb el lema "Per una Copa més segura" i és que l'ànim de tots va estar condicionat per allò succeït en l'anterior caminada i se sentia a molts companys explicar la seva experiència i la seva opinió, sovint molt crítica.
Era la meva tercera participació en la Reus-Prades-Reus i de les dues anteriors (anys 2003 i 2004) tenia mal record, doncs la calor de juny, que no estava tan fort com aquest any i que pesava uns quilets més van fer que patís molt. Aquest any però la temperatura va ser molt més fresca i el fet que estès sovint ennuvolat (ara amenaçant pluja, ara no, però sense arribar a ploure) va fer que les condicions fossin les ideals per caminar. Al principi vaig fer una part amb l'Antoni i l'Encarna però em sentia molt fort, tenia temença que a la tarda plogués i volia arribar el més aviat possible ja que de tornada a Terrassa havia de passar per les Borges Blanques. O sigui que de seguida els vaig deixar enrera i vaig arribar quasi 2 hores abans que ells, i es que vaig accelerar força!
L'organització de la Reus-Prades-Reus és excel·lent, abans de començar ja hi havia pastes per esmorzar, després 10 controls/avituallaments en 55 kms i els avituallaments líquids tenien menudalla i al final de tot una dutxa que sempre és d'agrair. La veritat és que aquesta vegada la vaig gaudir molt i pensar que mesos enrera m'havia plantejat no fer-la perquè temia la calor!
Tan ràpid volia anar que als avituallaments no em parava, agafava alguna cosa per picar i continuava ràpid tot menjant. Al final, quan només em quedaven 8 kms vaig tenir una davallada molt gran (molta gana i baixada de glucosa) que em va frenar bastant, tot i que vaig poder menjar unes ametlles que portava i continuar caminant frenant el ritme (fins llavors les baixades les havia fet trotant i a partir d'aquell punt ja no vaig poder córrer). Vaig anar un tros una mica marejat però a l'entrada de Reus i havia el Control número 9 amb una mica d'avituallament i vaig poder prendre Coca-Cola i recuperar-me completament. Vaig acabar després de 9 hores i 35 minuts.
Jordi Candela per AEPlanoles.org
25-05-2008 33ª Travessa del Montseny: La Copa s'omple de tristor
Dissabte dia 24 de maig al vespre vaig rebre la trucada d'en David Vallmitjana (president de l'AEP) comunicant-me que ell no vindria. El dissabte havia plogut molt a tot el Pirineu, Prepirineu i no veia gens segura la pujada per les Agudes. Tot i així jo havia decidit anar a provar-ho. I és que jo faig la Copa i vull acabar-la quan abans millor.
Un cap de setmana més, les previsions meteorològiques pel diumenge eren dolentes. Diumenge a les 03:40h va sonar el despertador i em vaig lleva per adonar-me al cap de poca estona que m'havia equivocat al posar l'hora del despertador: m'hauria d'haver aixecat una hora abans doncs l'autocar sortia de Gualba (final de la caminada) a les 04.00h del matí. A l'adona-me'n de l'error vaig decidir quedar-me dormint, al cap de poca estona la meva parella es va despertar i es va oferir a portar-me. Tot i que encara hi era a temps (l'inici era de les 05.00h a les 06:00h) em va saber greu que m'hagués de portar i anar a buscar al final i com la previsió era de pluja vaig decidir quedar-me a casa. Al cap de poca estona, del llit estant vaig sentir començar a ploure molt fort. Fa molts anys que faig caminades de resistència i mai m'havia passat això però com me n'alegro que m'hagués passat precisament aquesta vegada.
Faré un breu resum de la caminada seguint les explicacions de l'Encarna i l'Antoni de Terrassa que si que la van fer. Ells van anar a dormir la nit anterior a Gualba per no haver d'aixecar-se tan aviat, com solen fer en totes les caminades. A les 04:00h van agafar l'autocar direcció Aiguafreda, a les 04:55h (cinc minuts abans de l'inici) ja va començar a ploure a bots i barrals i va continuar durant 11 hores seguides! Sí, sí, 11 hores seguides, si a la Navàs-Navàs ja va ploure durant 7 hores seguides i molts no havien vist mai res igual en una caminada, a la Travessa del Montseny encara va ploure més hores i amb més intensitat!
Tanta duresa es va reflectir amb la baixa xifra d'acabats: 650 inscrits, 580 dels quals varen prendre la sortida i varen acabar 280. És a dir, 300 persones van abandonar pel camí!
La Travessa del Montseny és una de les caminades més veteranes i també una de les més maques i per això el número d'inscrits va ser tan elevat tot i les condicions meteorològiques (molts com jo, ja estàvem inscrits de feia molt temps), un percentatge per sota el 50% d'acabats probablement no s'havia produït mai, però és que les condicions van ser dantesques. Plovia tan fort que, per bo que fos l'impermeable que es portés, acabaves completament xop i a la primera pujada cap al Tagamanent ja van començar a haver-hi abandonaments, gent que feia mitja volta i tornava cap a Aiguafreda. I és que a Tagamanent el dissabte ja havien caigut 11 litres (46,8 litres el diumenge). El següent punt on va abandonar molta gent va ser Collformic i l'organització no tenia mitjans per treure'ls d'allà, la gent havia de trucar al mòbil per a que amics o familiars els anessin a buscar (i molts portar-los cap a Gualba a buscar el cotxe, quina volta!). Els que van continuar però, encara es van trobar pitjors condicions al cim del Matagalls, doncs feia molt fred, queia granissada i hi havia boira. No es podia parar perquè et quedaves congelat. La baixada cap a Sant Marçal va ser molt dolenta pel fang. A Sant Marçal també va abandonar gent, fins i tot va haver-hi gent que va continuar i en trobar-se la grimpada no ho va veure clar i va tornar enrera, abandonant, tot queixant-se (sense èxit) a la gent del control de que allò no era segur.
A la pujada de les Agudes es va produir la desgràcia, un company va relliscar fent la grimpada va caure barranc avall i va quedar molt malferit. L'helicòpter no va poder accedir al lloc en ser una zona boscosa i es va tardar molt temps em poder traslladar-lo a un hospital doncs el van haver de treure en llitera per camí i va acabar perdent la vida. Es tractava d'un assidu de la Copa d'aquests últims anys i la notícia ha commocionat la comunitat de marxadors.
Com sempre, en aquest país, no canvien les coses fins que passa una desgràcia i és que molts companys estan enfadats en el sentit que el reglament de la Copa no hagués previst una situació com aquesta. Molts creiem que s'hauria d'haver pujat a les Agudes per una altre camí més segur o bé haver eliminat aquest tros o bé haver suspès la prova. A la majoria de nosaltres no ens agrada el risc. Una cosa es que el camí estigui relliscós i puguis caure i trencar-te la cama, una altra molt diferent és que et facin passar, sí o sí, per un lloc perillós.
Sobre aquest tros de grimpada em comenta l'Antoni que la roca no relliscava i s'agafava bé tot i la pluja, però vaig sentir per altres companys que el problema estava en el fet que amb la pluja i la boira costava molt seguir els senyals i era molt fàcil equivocar-se de camí i pujar pel dret amb el conseqüent perill.
Així i tot, l'Antoni i l'Encarna van acabar després de dotze hores lluitant contra els elements. A ells no els quedava altre remei de fer la caminada si volien continuar optant a ser campions de la Copa doncs havien faltat a algunes caminades al principi i ara van justos de punts. Afortunadament a mi encara em queda marge tot i no haver anat a aquesta caminada i haver abandonat a la Marxa Romànica de Navàs.
17-18 de maig 2008. 21ª Marxa "Gràcia i Montserrat"
17:00h: Plaça Rius i Taulet del barri de Gràcia de Barcelona. Es dóna la sortida i els marxadors comencem la ruta tot enfilant-nos cap a la Torre de comunicacions de Collserola.
Inicialment no tenia previst fer aquesta caminada, volia descansar doncs fer caminades nocturnes és molt dur i la setmana anterior també havia estat nocturna però a l'haver abandonat vaig decidir apuntar-me tot buscant la recompensa dels 11 punts. Aquesta caminada, que ja havia fet un parell de vegades, no m'agrada especialment i tinc la teoria de que la fan de nit perquè de dia els paisatges no acompanyarien gaire a fer-la tot i que això no és pas culpa de l'organització: els voltants de Barcelona estant excessivament urbanitzats.
Aquesta setmana vaig fer la caminada amb en Julián (company ja habitual aquest any), el Toni i l'Encarna. A les marxes diürnes no tinc cap problema en anar-hi sol si els paisatges paguen la pena però a les caminades nocturnes s'agraeix anar-hi acompanyat. També va ploure, però ni l'estona ni la intensitat podien comparar-se amb la setmana anterior. La pluja va formar alguns bassals d'aigua i en algun lloc molt concret hi havia una mica de fang però es va poder caminar molt bé. Aquesta ruta té la particularitat que es puja a Montserrat des de l'aeri (que puja més vertical i el número d'esglaons és molt més elevat) i no pel tradicional camí que surt de Monistrol per on passa, per exemple, la Matagalls-Montserrat. La pujada a Montserrat la vaig fer d'una tirada, tal com m'havia proposat, arribant a Montserrat a les 08:21 h del diumenge.
Jordi Candela
6-7 de maig 2008. 21ª Marxa Románica de Resistencia (Navàs-Navàs)
Després de molt temps de sequera finalment va venir una llevantada que va portar pluges copioses i abundants després de més d'un any d'absència d'aquest fenomen meteorològic. La caminada començà a les 18:00h després de gairebé 24 hores plovent. Mentre hi anava en cotxe plovia amb moltes ganes i vaig estar dubtant de si fer mitja volta o no. A partir de Manresa, però, la pluja va anar afluixant fins arribar a Navàs que va fer un descanset (per enganyar).
Tot i les inclements condicions meteorològiques més de 200 intrèpids vam prendre la sortida amb una pluja fina que va anar incrementant la seva intensitat conforme anava passant el temps. Només deixar l'asfalt de Navàs es va veure que les condicions eren molt dolentes: el fang era relliscós, feia perdre sovint l'equilibri, comportava un pes addicional i a les baixades havies de vigilar no caure. El ritme era considerablement més lent i feixuc que en condicions normals i a la primera oportunitat per abandonar, abans d'arribar a una quarta part de la prova, una quantitat molt important de gent va fer-ho.
Jo m'havia ajuntat amb l'Esteve i el Julián i vàrem decidir continuar. Passada la 01:00 h de la nit va parar de ploure (per fi!. A les espatlles, més de 7 hores seguides sota la pluja) i vàrem veure les estrelles. A les 02:15 vam arribar al següent punt on es podia abandonar (km 32) i l'Esteve i jo vam decidir deixar-ho córrer, ja n'estàvem ben tips de fang i pluja.
El Julián va continuar tot sol i va acabar després de més de 19 hores de marxa. Sembla que al parar de ploure els camins van millorar i la segona part de la caminada va poder-se fer en millors condicions i molts marxadors van poder recuperar el ritme i entrar a temps: abans de les 20 hores. Encara que no tots ho van aconseguir: a l'Encarna i el Toni, veïns de Terrassa, els va atrapar l'escombra un cop ja havien superat Porreig i els van fer abandonar. Malauradament van fer més de mitja caminada i el seu esforç contra els elements no va servir per a res.
Val a dir que per a les caminades de resistència és molt important la preparació física però encara ho és més la part psicològica. Tenia moltes ganes de fer la Marxa Romànica de Navàs doncs l'any passat també havia abandonat però pensava que aquest any, estant molt més preparat físicament, no hi hauria cap problema. Vaig adonar-me, però, que no estava mentalment preparat pel clima que em vaig trobar: pluja, fang - molt fang -, fred (se'n va mullar la roba que portava sota l'impermeable i a la que m'aturava m'entrava fred). Tot això afegit a la minva normal d'ànim de la nit em va fer plegar quan físicament encara podia haver donat molta més guerra. Quan vaig abandonar la mitjana del ritme estava per sota dels 4 km/hora necessaris per acabar dins el temps límit i vaig pensar que no aconseguiria arribar dintre les 20 hores. Què era possible ho va demostrar en Julián però en aquell moment jo no podia saber que les condicions millorarien i va ser un factor més que va desequilibrar la balança cap a l'abandonament.
La sensació del dia després va ser que havia perdut el temps i no havia aconseguit l'objectiu, va ser molt frustrant. El temps ja estava anunciat o decideixis quedar-te a casa o si hi vas has d'anar-hi a totes.
Només em queda felicitar els 136 marxadors que van aconseguir la gesta de finalitzar sota aquelles condicions tan dures.
Jordi Candela
Dissabte 26-04-2008. 6a Marxa Riudoms-La Mola-Riudoms. 53,3 km
06:30h: l'organització llança el coet que marca la sortida i tots els participants comencen a caminar per un sender planer de l'amplada d'una pista forestal que es dirigeix a Montbrió del Camp. El ritme general és bastant elevat i és que la gent encara està fresca. A Montbrió hi ha avituallament i el camí segueix, ara amb lleugera rampa, cap al Pantà de Riudecanyes on hi ha el primer control. Estic molt animat i vaig a un ritme alt, lleugerament per sobre els 5 kms. Aquesta caminada la vaig fer l'any 2006 amb un temps de 10 hores i 27 minuts i ja sabia que era molt menys dura que l'anterior, a part de tenir aproximadament la meitat de desnivell els camins són més bons i permeten agafar un ritme constant més elevat.
Una vegada passat el Pantà de Riudecanyes el camí s'enfila cap al Castell d'Escornalbou. Tot i els quasi 400 metres de pujada continuo anant a bon ritme doncs el desnivell és constant i amb una pendent no gaire forta. Al Castell hi ha el segon control i avituallament. A partir d'aquí s'inicia una baixada curta i molt inclinada per un camí estret amb bones vistes a la vall.
En aquest punt tornem a tenir 300 metres de pujada també per un camí que permet ascendir a bon ritme, a mig ascens trobem el control 3 i a dalt, el parc eòlic de la Serra d'Argentera.
Alguns dels generadors van a tota bufa i quan passes pel costat el soroll i la vibració maregen una mica. Durant uns 4 kms es segueix el parc eòlic, essent el camí planer al principi i de baixada al final, descens que porta al Coll Roig (Control 4 / Avituallament 3).
En aquest punt ve la pujada més dura (almenys per mi, és a dir, la que té més inclinació) que porta al punt més alt de la caminada: La Mola de Colldejou (900 metres de desnivell sobre el mar). A poc a poc però sense parar arribo a dalt amb molt bones vibracions. Els següents 10 quilometres són de descens i començo a trotar i a recuperar posicions. Aproximadament al quilòmetre 30 hi ha el control número 5 i a partir d'aquí el camí és molt més bo i permet accelerar encara una mica més el ritme.
Una vegada acabada la baixada i abans del control 6/avituallament 5 de l'Ermita de la Mare de Déu de la Roca, trobem un parell de rampes que a pesar del seu poc desnivell i que en el plànol semblen molt poca cosa són força durs. Serà que aquesta hora el sol ja pica? El cansament acumulat que comença a passar factura? La qüestió és que també al 2006 se'm va fer dur aquest tram.
Una vegada a l'avituallament recuperem energies amb l'entrepà de botifarra i sant tornem-hi. Són les 13.30h i falten 14 quilometres: els 3 primers de baixada, la resta planers. Els últims quilometres coincideixen amb els primers tornant a passar per Montbrió del Camp. Després de 9 hores i 1 minut finalment arribo.
En aquesta caminada l'organització sorteja un parell de caps de setmana en un establiment termal. No hi ha hagut, però, tanta sort com en els Camins dels Matxos, on al sorteig em va tocar una motxilla de córrer tècnica. Dels "Camins dels Matxos" han publicat ja la classificació a la seva web i allò més remarcable és que clicant al teu dorsal, apareix una estadística molt completa dels temps de pas parcials i la velocitat que fan els marxadors.
Jordi Candela per aeplanoles.org
Diumenge 20-04-2008. Pels camins dels Matxos: Fang i Pluja!
Torelló: 06.30h del matí. Era fosc i la previsió meteorològica anunciava que plouria. Això va fer que 28 marxadors es quedessin a casa. El petard que assenyala la sortida va sonar i 372 persones emprengueren el camí.
La "Camins dels Matxos" té la particularitat de que pots triar fins a quatre recorreguts però el temps està limitat a 15 hores. Així hi ha l'opció Bellmunt o bàsica de 48,1 kms (10 punts per la CCCR) i hi ha dos "bucles" opcionals: Puigsacalm (4,8 kms addicionals i 12 punts) i Cabrera (9,8 kms addicionals amb 12 punts). En total l'opció completa o "Camins dels Matxos" són 62,8 Kms amb 14 punts i la van recórrer sencera el 52,7% dels participants.
Durant la caminada fèiem la broma de que els que recorrien el camí sencer eren "Matxos" de dos orelles mentre que aquells que feien només una opció addicional eren "Matxos" d'una orella.
Cal dir que per completar el recorregut sencer calia anar molt ràpid i córrer en alguns trams doncs el temps és insuficient si ho vols fer caminant. El repte era important i això explica la sortida que hi va haver i que em va sorprendre molt: bona part dels assistents, potser la meitat, sortiren corrent.
La primera part de la caminada té molt desnivell i passa per camins i corriols. Travessa fagedes i diversos tipus de boscos, passa per un camí carener que té una vista preciosa sobre la plana de Vic. La generosa pluja de la setmana havia convertit un paisatge sec en una verdor que em recordava Galícia.
Al quilòmetre 31 hi havia el control número 3, on calia decidir si ascendies al Puigsacalm o no. Només et deixaven pujar fins les 12:30, hi arribava a les 12:26. Just a temps!. La vista a dalt diuen que està molt bé però aquell dia estava emboirat, baixant ens vàrem trobar la sorpresa: el descens era molt vertical i l'organització havia posat unes cordes per ajudar a superar-lo.
A l'inici de la baixada em vaig trobar amb en Sadurní, ell no acabava de veure clar el tema de les cordes i estava esperant algú que l'acompanyés i vaig anar-lo esperant durant tot el tram. Vam ser els últims de la caminada en fer aquest descens.
Una vegada baix, va començar a ploure. Vam anar la resta del trajecte junts tot sofrint la pluja i el fang. Al control 5 vam tornar a trobar gent però ells portaven 10 kms més! Realment allò pitjor era caminar sobre el terra fangós. Hi havia algun corriol de baixada que era perillós perquè relliscava molt, però anant amb compte els caminadors vam superar-lo. Hi havia qui anava fent la broma de que estàvem fent l'atracció "Dragon fang". Al darrer tram el camí creuava el riu sis vegades i l'abundant pluja feia que el camí normalment habilitat per superar-lo fos sobrepassat per l'aigua amb el resultat d'haver-lo de travessar tot mullant-se els peus!
Felicitar a l'organització que va ésser impecable i això que el temps fou advers. Era la primera vegada que hi anava i em van quedar moltes ganes de tornar-hi amb l'objectiu de completar el recorregut sencer. Ja cal que entreni de valent!
Jordi Candela per aeplanoles.org
12-13 d'Abril: Montserrat-Reus
Les 9 del matí: arribo a Santes Creus i tot just aparcar rebo una trucada de l'organització que a l'autocar que sortia de Reus només faltava jo. Aquest era el primer any que hi havia la possibilitat d'acabar la caminada a Santes Creus tot puntuant per la Copa. L'organització posava l'habitual autocar desde Reus i també des de Santes Creus però es van embolicar una mica ja que esperaven 8 persones a Reus que estaven a Santes Creus i a la inversa. Afortunadament, tot va quedar compensat i va haver-hi plaça per tots.
Després d'arreglar-ho tot i esperar uns vint minuts que vinguessin dues persones que feien tard, l'autocar sortia direcció Collbató. A les 10:30 hores arribavem a la piscina municipal de Collbató, temps de sobra per fer la inscripció, saludar els amics i fer la cerveseta al bar tot esperant.
La sortida va ser a les 12.00h. Era un dia assolellat i fresquet, ideal per caminar. A la cua havia vist en Jaume García, company de fatigues de la Copa del 2003. Vàrem fer junts la Rasos i la Trenkakames aquell any. Anava amb el seu amic Ángel que li havia demanat que l'acompanyés, doncs no havia fet mai la Monserrat-Reus. Vam anar plegats fins a Santes Creus.
En Jaume tenia memoritzat el recorregut. T'anava explicant per on passaríem i m'anava preguntant:
- No te'n recordes?
Doncs la veritat, suposo que vaig tan capficat mirant les marques que no m'acostumo a recordar de res.
L'organització de la Montserrat-Reus és molt bona, té un servei que no conec de cap altra caminada: hi ha un servei de transport de material del primer control al final de la cursa i no fa falta que hom vagi carretejant-lo. Els controls estan bé, els avituallaments líquids i sòl.lids estan alternats, personalment els preferiria junts. hi ha un avituallament/control cada deu quilòmetres aproximadament. Als que són líquids, no hi ha menudalla (galetes, xocolata, fruits secs) i tardes 4 hores o més fins que arribes al que tenen entrepans i la gana comença a notar-se. La nota curiosa és que als avituallaments entre les begudes que t'ofereixen hi ha llet d'ametlla (es veu que es producte típic de Reus) i em porta records d'infància: n'havia begut molta!
Tot i tenir poc desnivell, els primers 60 quilòmetres va sent un puja-baixa però els desnivells són de poca rellevància.
Amb la arribada de la nit, les temperatures van baixar molt, i un servidor, que va ser poc previsor, no portava suficient roba d'abric. Vaig pasar molt fred, sobretot a les mans. Allò pitjor eren la paradeta que fèiem als controls.
Finalment vàrem arribar a Santes Creus a les 02:15 hores. A l'Àngel se'l veia molt sencer però el Jaume ja feia estona que s'anava quedant enrere, es veu que patia molt de les plantes dels peus.
Vaig agafar el cotxe i vaig tornar amb la satisfacció dels 10 punts (acabar a Reus suposava 13 punts).
El Jaume i l'Àngel van acabar després de 23 hores i 11 minuts. En Jaume amb més butllofes que el Luis Enrique a la Marató de Sables! Són els incovenients de l'ofici!!!
Jordi Candela
Diumenge 06-04-2008. Travessada Molins de Rei - Vilafranca del Penedès
06:00h: Plaça dels Païssos Catalans de Molins de Rei. S'inicia la primera edició de la "Travessada Molins de Rei - Vilafranca" que és puntuable per la CCCR.
Els anys imparells organitzen la Molins de Rei - Montserrat i els parells "La Travessada". L'organització de la caminada (el centre excursionista Molins de Rei) va demanar entrar a la Copa tot pensant en augmentar el nombre d'inscrits i, efectivament, han aconseguit triplicar el nombre en el seu primer any i això que van limitar l'inscripció a 600 marxadors i la van tancar una vegada assolida aquesta xifra.
L'inici, encara de nit, no és gens agradable: s'ha de travessar un polígon industrial, algunes carreteres i passar pel costat d'una cimentera. Una vegada s'entra al bosc, al cap de pocs quilòmetres, el paisatge paga la pena.
La caminada té força avituallaments i controls. Dels avituallaments destaquen especialment el de la preciosa ermita de Sant Ponç-Corbera al quilòmetre 16,5 i el del quilòmetre 33 on serveixen entrepans de botifarra entre altres menges. Un excel.lent per l'organització!
Gran part de la caminada transcorre per un camí carener que en un dia clar ha de tenir una vista impressionant.
Arribada a les 14:06 a l'estació de tren de Vilafranca i a esperar el tren per tornar cap a Molins de Rei. Set puntets més al sarrió.
L'anècdota de la caminada és que es va perdre un grup nombrós de marxadors. La veritat és que una vegada s'entra al bosc la marxa està correctament senyalitzada amb marques grogues i no s'acaba d'entendre que fessin varis quilòmetres sense veure una senyal i seguissin fins arribar a un control per adonar-se que s'havien saltat l'anterior: el de l'ermita. Hi va haver un grup de quatre persones que van enfadar-se força, tot i que no van ser els únics en perder-se. La resta, però, van ser més pràctics i van tirar ràpidament enrere a fitxar al control que s'havien saltat, enlloc de quedar-se allí exclamant-se.
Jordi Candela
Dissabte 29-03-2008. 5a Marxa La Selva del Camp Muntanyes de Prades. (per Jordi Candela)
Dissabte 29-03, a les 04:15h del matí sona el despertador, em llevo i marxo cap a La Selva del Camp (1 hora 20 minuts en cotxe i la tira de peatges), arribo aviat (06.15h) i em dona temps d'anar a treure el dorsal, preparar-me i saludar amics de caminates, entre ells varis ex-companys del Centre Excursionista Parets amb alguns dels quals he acompanyat a la caminata.
Havia vingut a les muntanyes de Prades un parell de vegades i m'havia agradat molt, ahir va ser el dia que vaig disfrutar més pq la volta que es don amb aquesta caminata es molt complerta i es passa per llocs absolutament preciosos amb unes vistes espectaculars i diferent tipologia de boscos. Una caminata que pel quilometratge i desnivell és una mica dura però que es preciosa i amb una organització exemplar, tota l'organització ha estat molt bé (i la possibilitat de poder-te dutxar al final s'agraeix) però vull destacar que al meu parer la senyalització és excel.lent, probablement la millor senyalització que hagi vist mai.
Era la cinquena edició de la caminata la veritat és que m'han quedat moltíssimes ganes de tornar-hi. Sovint tenim molta tendència a anar-nos-en cap al Pirineu o al Montseny i que tenim oblidades moltes muntanyes més costaneres i no tan altes però precioses com les Muntanyes de Prades i els Ports de Besseit. Aquesta caminata és una oportunitat magnifica per conèixer les Muntanyes de Prades, la recomano.
La sortida era a les 07:00h i el control d'arribada s'ha tancat al 24:00h. Vam arribar a les 23.30h després de 16 hores i mitja, les tres últimes hores, ja nocturnes han sigut una mica dures però mai he tingut la sensació d'anar malament i de que no acabaria, senzillament aquest és el meu ritme i no el de la primera caminata en que vaig quedar molta garratibat. Una salutació als companys de fatigues: Jordi Domenech, Marga, Pitu, Llorenç, Lluis i Txarlie
Jordi Candela
Diumenge 02-03-2008. 9a Marxa dels Castells de la Segarra. (per Jordi Candela)
La Castells de la Segarra (de 51 kilometres i poc desnivell) té la particularitat de començar cada any a un lloc diferent, canviant cada any el sentit de la Marxa. L'organització dels dos clubs excursionistes (de Guissona i Cervera) és excel.lent. A diferència d'altres caminates no saps a on trovaràs els controls, és a dir, són sorpresa, la meva suposició és que per evitar que algú fagi trampes i fagi algun tros motoritzat donat la tipologia del terreny, pistes forestals a traves dels camps de cereals de la Segarra. Respecte edicions anteriors han avançat la data i això potser li fa perdre una mica d'encant, doncs a finals de març el cereal (blat?) té més de mig metre d'alçada i el vent el fa moure tot formant onades. Dia primaveral, una mica tapat al matí amb un ventet fresc molt agradabable, al migdia però les temperatures s'enfilen cap amunt amb molta força, fent una mica massa de calor. Aquesta caminata més tard en el calendari es convertiria en un infern! Més de 1.200 participants sortiren a les 07:00 hores del matí de Concabella i vaig arribar a les 16:25h i els primers 7 punts de la CCCR-2008 al sarrió. El dia després però està sent molt dur: tinc les cames completament garratibades i és que potser el ritme va ser una mica ràpid (vaig apretar que m'esperaven a casa!) ara a recuperar i continuar entrenant que la propera caminata(La Selva del Camp - Muntanyes de Prades al 29-03-2008 serà més dura).
L'anécdota va estar en la inscripció: El formulari d'inscripició de la pàgina web dels organitzadors no tenia en el desplegable del club l'AEP. Després d'enviar un correu a la bústia de suggerències sembla que ja s'ha solventat i l'any vinent m'han assegurat que ja hi serem ;)
